Mes nouvelles chaussures era un dels títols més esperats del Festival de Teresetes, no sols pel fet d’haver rebut el Premi Max al Millor espectacle per a públic infantil i familiar, sinó també per l’èxit aconseguit pels anteriors muntatges de Tian Gombau, PIERRE À PIERREetScreen Man, tots ells coneguts pel públic de Palma. D’aquí que les entrades de la sala petita del Teatre Principal s’haguessin exhaurit des del primer dia.

Ens trobem davant d’un artista únic i excepcional, si tenim en compte l’insòlit volum de la seva projecció internacional. Només Pedra a Pedra ha fet més de 1.750 representacions a 42 països i 4 continents, ha rebut 8 premis nacionals i 11 d’internacionals, i una nominació dels Premis Max. I pel que sembla, Mes nouvelles chaussures no li resta a la saga.

Ben sabut és que després d’un èxit sonat, una companyia sempre ho té difícil per mantenir el pavelló alt en les següents obres. Aquest escull l’ha superat amb escreix Tian Gombau amb Mes nouvelles chaussures, una creació escrita i dirigida per Jordi Palet i Puig. Director i actor han aconseguit quadrar el cercle d’un espectacle que des del menys, arriba al més, partint d’una cosa tan senzilla com elemental i bàsica: dues sabates. No per a res la tradició ha donat sempre un paper tan important als sabaters, responsables de crear la protecció que fa d’interfície entre el nostre cos i la terra.

La genialitat de la visió de Gombau-Palet és haver partit de dues sabates per explicar la infància d’una persona. Ara, tan importants són les sabates com les caixes que les contenen. Una caixa de sabates és un objecte amb tanta força arquetípica com ho poden tenir les sabates. Potser no tant, és clar, però sí en l’imaginari de la vida quotidiana de les classe mitges i populars d’on provenen els nens espectadors de teatre a tot el món. I això és el que han sabut veure i utilitzar els dos creadors de l’espectacle.

A partir d’aquests dos elements i d’una mínima escenografia que ben bé podríem dir, jugant amb el nom de la companyia, apareix dibuixada a l’escenari, Tian Gombau es submergeix en aquest registre narratiu de mínims, que coneix tan bé i tants bons resultats li ha donat: gestualitat continguda, presència tímida però alhora aplomada i tranquil·la, subtils pinzellades de complicitat amb els espectadors, deixant que la força arquetípica i essencial dels objectes i del relat s’expressin per si mateixos. L’acompanya amb delicadesa la música d’Òscar Roig, perfectament ajustada a les necessitats rítmiques i atmosfèriques de l’obra.

L’altre gran encert de Mes nouvelles chaussures és haver aconseguit que una història basada en tradicions locals -com ho són els detalls populars d’un dia de festa a un poble de Castelló- esdevingui una històries universal, capaç de connectar i emocionar a un públic global, sigui a Europa, a la Xina, a l’Àfrica, a les Amèriques o a les Illes Oceàniques. Sens dubte, l’universalitat i la potent càrrega arquetípica que tenen les sabates abans esmentada, són la clau d’aquesta conversió de lo local a lo global i universal.

Les pinzellades poètiques de la narrativa desplegada per Tian Gombau es van succeint, i quan tenen l’espectador ben atrapat i ficat a la butxaca, arriba el desenllaç amb un esclat emocional d’una gran potència, que no revelarem per òbvies raons teatrals.

El públic, entregat a l’espectacle i al bon fer de l’actor valencià, s’aixecà enardit per aplaudir.

Toni Rumbau | juin 5, 2021, Putxinel·li Revista de Titelles, Obres i Marionetes